Inici » Àgora » Un futur desenfocat per a l’agricultura Europea.
General

Un futur desenfocat per a l’agricultura Europea.

Un futur desenfocat per a l’agricultura Europea.

Autor:  JOSEP MARIA FRANQUET BERNIS, Dr. Enginyer Agrònom. Dr. en Ciències Econòmiques i Empresarials. Vocal de la Cambra Agrària de Tarragona…

La discutible “revisió mèdica” de la PAC, la preocupant situació actual, les veritables causes del problema i una proposta de solucions per al futur. El nou impost IIVFHF.

Analitzats els principals aspectes en els quals s’ha centrat la que és ja proposta oficial de la Comissió Europea sobre la “Revisió Mèdica de la PAC” es dedueixen diverses conseqüències: en primer lloc, la Comissió proposa una Revisió Mèdica que amaga una considerable reducció pressupostària.

La supressió de les quotes làcties, l’eliminació de la possibilitat de retirada de terres, la pèrdua d’ajudes específiques i l’eliminació dels mecanismes de gestió de mercats que proposa la Comissió són un complet error que provoca que la nostra agricultura perdi la seva rica varietat de cultius i produccions.

S’han de prendre mesures  per a resoldre el dèficit de producció i  s’han d’incentivar polítiques per incrementar la producció.

Autor:  JOSEP MARIA FRANQUET BERNIS, Dr. Enginyer Agrònom. Dr. en Ciències Econòmiques i Empresarials. Vocal de la Cambra Agrària de Tarragona…

1. La discutible “revisió mèdica” de la PAC

La Comissió Europea va aprovar i presentar a finals del passat mes de maig del 2008 les seves propostes en el marc de la “revisió mèdica” de la PAC. El dia abans els ministres d’Agricultura dels estats membres, reunits a Brussel·les, apuntaren ja un cert rebuig a algunes de les idees dels comissaris. Tot i així, una setmana després, durant la reunió informal del Consell Agrícola corresponent al període de presidència eslovena, es va poder constatar ja una oposició majoritària (les úniques excepcions clares van ser les de les delegacions del Regne Unit i de Dinamarca), especialment a la mesura consistent en augmentar la modulació obligatòria de les ajudes directes. Dit d’una altra forma, que es posarà la mà a la butxaca dels agricultors i ramaders comunitaris, incloent els espanyols, retallant els diners que reben per destinar-los a finançar la denominada “política de desenvolupament rural” . Aquesta mesura ha suscitat també crítiques generalitzades per part de les principals organitzacions agràries espanyoles, que es neguen a qualsevol reducció dels montants que es reben per aquest concepte. Es calcula que, en conjunt, els beneficiaris del nostre país deixarien de percebre un total d’uns 1.300 milions d’euros.

Durant el passat mes de juny de 2008 ha començat la negociació de veritat, encara que no s’ha entrat de ple en aquest procés fins l’1 de juliol, quan França, un dels Estats membres més crítics amb les tesis de Brussel·les, ha assumit la presidència del Consell de Ministres. Des de diversos àmbits, a més de rebutjar els retalls, es posa de manifest que les propostes de la Comissió Europea no han tingut en compte la nova situació que es viu en el mercat mundial de productes agroalimentaris de primera necessitat, ja que no hi ha una bateria de mesures encaminades a incrementar la seva oferta. Per altra banda, tant el Parlament Europeu com les organitzacions agràries europees han sol·licitat que es creïn reserves estratègiques de seguretat, que es poden utilitzar en cas d’emergència, mesura que no es recull, en cap moment, en el document de Brussel·les. Resumint, que sembla com si els responsables de preparar aquest conjunt de propostes no haguessin tingut en compte la nova realitat, quelcom que sol succeir, amb desesperant freqüència, a Brussel·les.

Les organitzacions agràries i les cooperatives han manifestat el seu rebuig a les propostes de la Comissió Europea, que, des del seu punt de vista, no van orientades a solucionar els problemes existents actualment en els mercats agraris i alimentaris, caracteritzats per fortes pujades de preus en alguns sectors i serioses dificultats d’abastament en d’altres.

Se subratlla que Brussel·les, amb aquesta proposta, dóna un pas més en el desmantellament de la PAC. En lloc de respondre amb eficiència a la crisi alimentària, la inestabilitat dels preus o les noves demandes energètiques, planteja nous retalls d’ajudes i l’eliminació dels mecanismes de regulació i gestió del mercat.

Des del passat 20 de maig del 2008 ja són oficials els plans de la Comissió Europea per reformar la PAC. Ho fa mitjançant un mecanisme que han definit com la “Revisió Mèdica” però que no és altra cosa que un pas més per desmuntar la que, fins ara, era l’única política vertaderament comú que existia al sí de la UE. Probablement, la conseqüència final d’aquesta revisió se sembli més a l’eutanàsia que a la curació del malalt agrari.

A més, la Comissió Europea ha escollit el pitjor dels moments possibles per a avançar en la seva desafortunada i antiquada idea de desmantellar la Política Agrària Comunitària. En un context en que l’agricultura ha de respondre davant dels importants reptes que es presenten: crisi alimentària, inestabilitat de preus, seguretat alimentària i noves demandes energètiques, la Comissió Europea opta tossudament per refermar-se en les seves tesis que s’han demostrat errònies en molts de casos i proposar, com taumatúrgica solució, reduir els fons destinats al pressupost agrari, proposar retalls a les rendes dels agricultors i desmantellar els mecanismes de regulació i gestió del mercat.

La comissaria europea per a l’Agricultura i el Desenvolupament Rural Mariann Fischer Boel, un cop més, ha perdut una oportunitat magnífica de llençar una proposta ferma i tranquil·litzadora, no solament per al sector agrari europeu, sinó per a la societat europea en el seu conjunt. Però lluny d’això, ha llençat una proposta extemporània i totalment desafortunada amb la qual ha aconseguit el rebuig unànime dels productors agraris europeus i l’oposició de la majoria dels ministres del Consell d’Agricultura.

Analitzats els principals aspectes en els quals s’ha centrat la que és ja proposta oficial de la Comissió Europea sobre la “Revisió Mèdica de la PAC” es dedueixen diverses conseqüències: en primer lloc, la Comissió proposa una Revisió Mèdica que amaga una considerable reducció pressupostària. En efecte, les mesures proposades suposarien una reducció de 262 milions d’euros en el pressupost agrari només en el període 2010-2013. Així mateix, la proposta ignora la necessària competitivitat del sector. En uns moments en què la societat demanda del sector agrari més producció alimentària, resulten desafortunades i antiquades unes propostes que penalitzen les explotacions més competitives i millor organitzades. Les propostes que recull el document de la Comissió sembla que responen únicament a l’obsessió pel control pressupostari i l’abandonament de les polítiques comunes, sempre d’esquena a la situació que s’està creant als mercats internacionals, amb greus desajustos entre oferta i demanda, tensions insuportables en els preus dels medis de producció i les matèries primeres en els mercats internacionals, i una incertesa creixent sobre el futur de tot el sistema alimentari mundial.

La supressió de les quotes làcties, l’eliminació de la possibilitat de retirada de terres, la pèrdua d’ajudes específiques i l’eliminació dels mecanismes de gestió de mercats que proposa la Comissió són un complet error que provoca que la nostra agricultura perdi la seva rica varietat de cultius i produccions. I que d’alguna manera contribueixen a complir amb els objectius de la PAC recollits en el nou Tractat de Lisboa , signat el dijous 13 de desembre de 2007, a saber: garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels abastaments, assegurar als consumidors subministraments a preus raonables i incrementar la productivitat de l’agricultura. Es tracta, doncs, de què aquests objectius es tinguin en compte a l’hora de formular la proposta de revisió de la PAC, per la qual cosa la Comissió hauria de treballar per assegurar l’acompliment dels objectius anteriorment assenyalats i per fer front amb polítiques actives al creixent increment dels costos de producció a nivell internacional i que poden posar en un seriós risc la producció d’aliments per cobrir les necessitats a nivell mundial.

Pel que es refereix al cas concret del subsector de fruites i hortalisses, de considerable importància als països mediterranis com el nostre, la proposta que fou presentada al seu dia no tan sols no resol els problemes existents sinó que, fins i tot, els agreuja. Endemés, la Comissió no planteja incrementar la fitxa financera en consonància amb l’enorme importància socioeconòmica d’aquest subsector, como tampoc existeix una aposta ferma per tal de donar solució a les crisis conjunturals i estructurals que tradicionalment l’afecten, encrostant encara més l’ús dels fons operatius. Nogensmenys, la pitjor mesura sigui probablement la que es pretén adoptar en el camp de la transformació, on es proposa un desacoblament total que no sols comportaria l’abandonament de la producció en nombrosos cultius, como en el cas del tomàquet, sinó que arrossegaria previsiblement una crisi de mercat estructural en productes frescos com ara els cítrics o el préssec.

2. La preocupant situació actual

“L’oblit” per part d’Europa del caràcter geoestratègic de l’agricultura per garantir als seus ciutadans la seguretat en la disponibilitat d’aliments a preus raonables (principis bàsics del Tractat de Roma ) ha influït negativament en la seva Política Agrària Comú , convertint-la en més social, ecològica i mediambiental però també menys econòmica i a la vegada menys eficaç i eficient. L’actual dependència de productes bàsics prové de la ineficàcia preexistent de la PAC i dels euròcrates comunitaris que l’han concebut i aplicat.

Aquesta situació s’emmarca dins la integració d’Espanya a la Unió Europea i fou precisament aquesta integració, amb la consegüent percepció de les ajudes europees als agricultors, la que va trencar un cert equilibri preexistent. El descens del preu dels cereals es justificava aleshores amb la percepció d’aquestes ajudes, de forma que la renda de les empreses agràries no patia amb aquesta minva a curt termini.

La substitució de les regles del mercat per la subvenció va marcar el principi de la fi d’un sector agrari econòmicament viable i competitiu. Aquest efecte pervers va maquillar la realitat de la situació amb resultats prou coneguts: descens imparable del número de les empreses agràries, abandonament dels més joves del sector per la inseguretat del sistema de control i dependència vergonyant del subsidi. Paral·lelament es fomentava l’arrencada d’arbres fruiters i vinya, la retirada de terres de conreu, la pràctica del guaret, el sacrifici del bestiar, i la burocratització absoluta de l’agricultura i la ramaderia. Una mostra d’això la tenim en les nombroses revistes i publicacions del sector, on gairebé no es parla dels mitjans de producció, o dels avenços tècnics, si més no de carregoses i reiteratives qüestions polítiques o administratives, a gust dels eurofuncionaris; per cert, aquí els enginyers agrònoms hem perdut bona part de protagonisme. I quan s’han produït importants stocks d’alguns productes (els “pantans” de llet, les “muntanyes” de mantega, els “rius” de vi o d’oli, …) s’han afanyat a inventar formidables mecanismes de destrucció dels mateixos en compte de fer-los arribar a aquells països del món on encara la gent mor de fam.

Altrament,en molts casos no és cert que existeixi “superproducció” comunitària d’algunes fruites i hortalisses, quan es constata que cada cop es produeixen més importacions de països tercers (autèntics defraudadors fiscals i laborals a nivell internacional, tal como ho entenem des d’Europa, si més no) que són absorbides pel mercat, obviant el principi de preferència comunitària i sense aconseguir l’objectiu o desideratum de proporcionar majors nivells de renda i riquesa als països exportadors del tercer món que haurien de ser, en teoria, els beneficiaris de les polítiques de desarmament aranzelari. Ben al contrari, des de la instauració moderna de la “globalització” o la “internacionalització de l’economia”, a partir de la dècada dels 90 del passat segle, el nombre de “pateres” i “caiucs” que assetgen les costes dels països mediterranis europeus s’ha multiplicat extraordinàriament, mentre creixen els beneficis de les grans multinacionals agroalimentàries implantades en els països subdesenvolupats.

En efecte, segons Mònica Vargas Collazos, ODG (11/06/2008), les polítiques de lliure comerç imposades per actors com l’OMC en el sector agrícola, al desmantellar els aranzels i proteccions que tenien els països empobrits, també són responsables de la concentració empresarial en tota la cadena productiva. De fet, tal com ho planteja Ian Angus, “la indústria alimentària global no està organitzada per a alimentar a les persones que pateixen fam, està organitzada a fi de generar beneficis per l’agronegoci corporatiu”. I funciona admirablement: aquest any, el creixement del volum de negocis i dels guanys anunciat per les principals companyies que operen en l’agroindústria resulta francament extraordinari.

Els beneficis nets de la nord-americana Cargill, a l’abril del 2008, van augmentar un 86% davant les xifres de l’any anterior, sumant 653 milions d’euros. Les vendes de Bunge van créixer de 70% i les d’ADM del 64%. Quin és el grau d’incidència d’aquestes empreses a les quals la crisi alimentària no sembla afectar? Elles determinen el que serà produït, com serà produït, defineixen preus i seleccionen qui produirà els aliments. Així per exemple, Cargill, ADM, ConAgra, Bunge i Dreyfus dominen més del 80% del comerç mundial de cereals, mentre que Monsanto és la principal empresa de llavors comercials i la cinquena en el sector dels agrotòxics. En el cas específic de la soia, Bunge, ADM i Cargill controlen el 75% del mercat mundial i el 80% de la indústria processadora en la Unió Europea.

Paradoxalment, la deslegitimació del sector agrari per ésser receptor de subvencions a càrrec del pressupost europeu ha estat la causa de l’erràtica política agrària europea i l’oblit de la importància geoestratègica de la producció de cereals i d’altres productes agraris. A la vegada que es deslegitimava la subvenció agrària, gairebé ningú valorava que aquesta subvenció beneficiava directament el consumidor, ja que la indústria agroalimentària obtenia matèries primeres a preus raonables.

Aquesta percepció social benèfica de l’agricultura, així com la promoció entusiasta de la jubilació anticipada dels agricultors, ha desincentivat la incorporació de nous valors empresarials i les conseqüències, llargament avisades per alguns consultors, han estat ara una dura realitat.

Les consideracions anteriorment exposades posen de manifest la dependència d’Espanya en cereals i algunes proteaginoses i que aquesta càrrega afebleix la nostra economia i la nostra posició estratègica en un àmbit tan sensible com és l’alimentació humana. Evidentment, les OCM actuals i la PAC en general han fracassat en els seus objectius bàsics de mantenir unes rendes dignes als productors (que no compensen actualment els seus costos de producció), uns preus assequibles als consumidors (que sovint multipliquen per 20 o 30 cops el preu percebut per l’agricultor) i uns productes amb garanties de traçabilitat, seguretat i respecte al medi ambient.

Haver negat aquests anys un preu del lliure mercat al blat, a l’oli o al raïm, ha estat un oblit als orígens de la civilització occidental, un acte de supèrbia que Europa ara paga amb la manca de ciutadans agricultors, manca de producció i manca de terres de conreu eficients i tecnificades. Tenir ara que sembrar a corre-cuita els grenys, les terres retirades i les ZEPAs d’Europa, per manca de farina, és d’un inaudit desori que ens remunta a ràncies escenes bíbliques dels temps de Moisès o d’aquells repatanis i xulescos faraons d’Egipte.

La fam afecta 850 milions de persones a tot el món i la pujada de preu dels aliments que estem patint, a més d’agreujar la seva situació, fa que hi hagi altres 100 milions més amenaçats de desnutrició. Per afrontar aquest greu problema es va celebrar -a principis de juny del 2008, a Roma- una Cimera de la FAO que finalitzà amb un decepcionant resultat . La declaració final inclou, de nou, el compromís de reduir a la meitat, per al 2015, el número de persones que pateixen fam arreu del món però no recull mesures concretes per tal d’aconseguir-ho. Solament es demana als països que continuïn els seus esforços en la sacrosanta liberalització del comerç i que s’estudiï detingudament el paper dels biocombustibles en aquesta escalada dels preus alimentaris. Ambdós propostes són errònies, des del nostre punt de vista. Per altra banda, això sí, s’han incrementat les donacions per a ajuda alimentària, ja que els fons existents s’havien quedat molt curts davant la pujada dels preus.

Les capacitats del nostre Planeta estan ja àmpliament explotades i, així encara, 900 milions de persones moren de fam al món. D’aquí a l’any 2050 hi haurà 3.000 milions més d’éssers humans sobre la faç de la Terra. El canvi climàtic s’accelera i el problema de l’aigua es fa cada cop més lacerant. Enfront de l’escassesa d’energies fòssils, l’etapa post-petrolífera ja ha començat. Aquest serà un dels grans problemes del futur. I resulta que l’agricultura a Europa constitueix el nucli dels desafiaments del segle XXI. L’agricultura no és quelcom que s’enyori, l’agricultura no és solament una tradició, una ocupació idíl·lica, un conte de fades o una exòtica narració dels avis. L’agricultura no representa el passat; l’agricultura està al centre dels reptes que ha de superar el planeta durant el segle que ens toca de viure.

Hi ha quelcom que no s’entén. No es poden imposar regles als nostres productors i, al mateix temps, deixar que entrin a Europa productes procedents de països on no existeix la traçabilitat ni el respecte mínim de les normes alimentàries ni humanitàries. Països on es practica, sistemàticament, el dumping social, fiscal i mediambiental. Països on el treball de la dona i dels infants no està pas remunerat, ni existeixen drets de vaga, vacances, jubilacions ni convenis col·lectius sindicals (fins i tot, en alguns d’ells encara hi ha esclaus). La competència ha d’ésser igual per a tots (i això, per cert, és una regla bàsica de l’economia de mercat). Si els nostres productors i els nostres ramaders han de cenyir-se a una reglamentació determinada per garantir la seguretat alimentària i el compliment de les obligacions fiscals, socials i mediambientals, demanem que les importacions a Europa es sotmetin a les mateixes exigències. Si els seus productes no estan al mateix nivell que els nostres, no haurien d’ésser acceptats al mercat europeu per un mínim sentit de la justícia i de la sanitat.

Necessitem joves agricultors, en enormes quantitats, any rera any, per garantir el futur de la nostra agricultura. Dissortadament, un de cada dos agricultors que es jubila no és reemplaçat. Això és incompatible amb una demanda mundial en productes agrícoles que anirà creixent amb el decurs del temps.

Si Europa renuncia a defensar la seva agricultura de producció i la seva alimentació, si Europa renuncia a protegir la qualitat sanitària i mediambiental, quan totes les demés regions del món es defensen i es protegeixen, si Europa renuncia a actuar i es conforma en resignar-se quan la Cambra de Representants nord-americana aprova la continuació dels actuals mecanismes de recolzament, de què serveix, doncs, construir una política agrària? Creiem en la competència i en l’economia de mercat, però demanem també reciprocitat i la fi de la ingenuïtat que, a la llarga, esdevé estupidesa.

I evidentment no es pot seguir imposant a les nostres empreses agràries el dumping mediambiental, el dumping social, el dumping fiscal i, ara, a sobre, el dumping monetari.

Als últims mesos no han deixat d’aparèixer informes de diversos organismes sobre la pujada del preu de les principals matèries primeres agràries en l’últim any i sobre la seva possible evolució futura. Un dels més recents és el presentat per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) i l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), que estimen que la situació no variarà molt en la pròxima dècada. Segons aquest informe, els preus dels productes bàsics agrícoles es mantindran a nivells alts en els pròxims deu anys, encara que no és previsible que s’assoleixin les cotitzacions rècord que s’han enregistrat en els últims mesos a nivell mundial.

D’acord amb les previsions d’aquests dos organismes internacionals de referència, a la pròxima dècada els preus reals de l’arròs i del sucre seran un 10% més alts que els registrats en els deu últims anys. En el cas del blat, l’increment s’estima en un 20%; en el de la mantega en el 30%; en cereals secundaris i llavors oleaginoses també el 30% i en olis vegetals la pujada serà de l’ordre, entre la dècada passada i la pròxima, de més del 50%.

Ambdues institucions subratllen que l’elevat preu dels aliments seguirà afectant amb major duresa, com sempre, els països més pobres. Apunten que l’ajuda alimentària és la millor solució a curt termini; encara que, consideren que s’ha de treballar en millorar la productivitat de les explotacions agràries i avançar en l’obertura dels mercats.

3. Les veritables causes del problema

En la Comunicació comunitària relacionada s’examinen les raons que es troben al rerefons de la reticent alça dels preus dels productes alimentaris, tant a la UE com a escala internacional. L’augment s’ha produït desprès de trenta anys de tendència a la baixa dels preus agrícoles. Les últimes dades mostren una disminució dels preus màxims de la major part de les mercaderies experimentats a principis de 2008. Entre els desencadenants estructurals de la pujada de preus dels productes alimentaris cal citar un augment constant de la demanda, tant dels aliments bàsics com dels aliments de major valor afegit, particularment en nombroses economies emergents, capitanejades per Xina i l’Índia, així com un creixement general de la població mundial, especialment acusada en aquells dos grans països asiàtics.

La pujada dels costos energètics està tenint un fort efecte en el preu dels productes alimentaris, particularment en augmentar el cost dels insums o inputs de les explotacions agràries, com ara els pesticides i els fertilitzants nitrogenats, el cost dels quals s’ha incrementat un 350% des de 1999, així com els costos de transport cada vegada majors. El creixement del rendiment de les collites ha experimentat una desacceleració i han sorgit nous mercats de productes agrícoles. Entre els factors conjunturals cal citar collites més aviat escasses en diverses regions del món, un nivell d’existències històricament baix, la depreciació del dòlar americà i les restriccions a l’exportació per a diversos proveïdors tradicionals del mercat mundial. L’especulació ha amplificat la volatilitat dels preus subjacents.

Els països en vies de desenvolupament, que són importadors nets de productes alimentaris, han rebut el cop més dur, mentre que els exportadors nets s’han beneficiat en línies generals. Si bé és cert que la pujada de preus no ha significat encara una escassetat generalitzada de productes alimentaris, no ho és menys que aquesta pujada ha provocat, en els més pobres del món, encara major pobresa, desnutrició i vulnerabilitat enfront a noves pertorbacions exteriors. Des que a principis dels anys 90 del passat segle les polítiques neoliberals o ultraliberals de Margaret Thatcher (UK) i Ronald Reagan (USA) impulsaren l’anomenada “globalització econòmica” o “internacionalització de l’economia”, les diferències de renda i riquesa entre els països rics i els pobres han augmentat considerablement .

El model alimentari europeu, basat en la producció d’aliments d’alta qualitat i amb un nivell de seguretat incomparable amb la resta del món, està en perill si no s’adopten mesures a nivell comunitari que evitin el desmantellament d’aquest sistema. Des dels anys vuitanta del segle passat, la Política Agrària Comunitària (PAC) ha estat obsessionada pels excedents i, sobretot, per les despeses derivades d’aplicar instruments de regularització del mercat. Les conseqüències d’aquesta visió esbiaixada s’han anat concretant en la implantació de mecanismes d’estabilització, el desacoblament dels ajuts, la progressiva substitució de la política de preus per una política de rendes i el conseqüent desincentiu de la producció que ara patim. En definitiva, la Unió Europea ha reorientat tota la seva política cap a una contenció de la producció i la liberalització dels mercats, de forma que ha deixat els productors i els consumidors en mans de les tensions que es generen en aquests mateixos mercats i ha abandonat a la seva sort un dels principis fonamentals que van inspirar la PAC: la garantia d’abastament d’aliments. Fa temps, a més, ja va abandonar un altre principi rector de la Unió: el de la preferència comunitària en base als imposats i suposats avantatges de la globalització comercial.

En aquest context cal posar de manifest la incoherència d’una política europea que imposa una reglamentació tremendament exigent i enormement canviant als productors comunitaris amb l’objectiu d’assolir la màxima qualitat i seguretat alimentàries però que, al mateix temps, autoritza l’entrada massiva de productes procedents de tercers països que no estan obligats a complir amb aquests durs requisits. Les conseqüències d’aquesta contradicció es pateixen, actualment i amb especial virulència, en el cas de la ramaderia i els pinsos compostos, que veuen augmentar el preu de les matèries primeres i han de suportar un reducció dràstica dels seus marges de benefici o bé pèrdues, però també la resta de sectors productius amb presència a Catalunya han sofert, en els darrers anys, les conseqüències nefastes d’una política desencertada o d’una reglamentació poc adequada a les seves necessitats.

Però pensem que reflexionar sobre les causes que han originat aquest dèficit local i global és imprescindible per aconseguir equilibrar la situació que neix de l’obsessiva moda de la globalització mal entesa, ja que es margina la producció local amb l’agreujant, durant els últims anys, de deslegitimar l’agricultura pel cost pressupostari de la PAC sense tenir en compte que els agricultors eren els menys afavorits per les subvencions. I tot plegat adobat amb la voluntat europea de què produeixin altres, degudament maquillada per la voluntat socialment reconeguda d’ajudar els països pobres a vendre les seves produccions (és clar, a preus baixos). Aquesta interessada irresponsabilitat constitueix, en part, l’origen del dèficit de producció i de l’increment dels preus dels productes agraris.

Les causes principals del dèficit alimentari, objectivament, són tres:

– Augment de la població i millora de les expectatives de vida.
– Canvis en els hàbits de consum de més del 40% de la població (mengen més i millor).
– Les dues últimes dècades la producció de cereals creix a un ritme molt més lent que l’increment de la demanda, tornant a l’actualitat les velles teories malthusianes (“la producció d’aliments creix en progressió aritmètica mentre que la població ho fa en progressió geomètrica”).

Aquests són, al meu entendre, els tres elements fonamentals que causen el dèficit de cereals i el conseqüent augment de preus; quelcom tan senzill com que la demanda supera l’oferta. Endemés, entre les causes que han portat a aquesta situació i les que poden influir en el subministrament i el preu dels aliments al futur, destacaríem les següents:

– La sequera que s’ha patit en algunes de les principals regions productores de cereals del món i, de cara als pròxims anys, el canvi climàtic, que pot afectar a la producció agrícola.
– Els elevats preus del petroli, que incrementen els costos de producció.
– Els canvis en la dieta als països emergents, que augmenten el consum de carn, així com el seu sostingut creixement econòmic.
– L’augment de la demanda de biocombustibles.
– L’entrada dels fons d’inversió en el mercat de matèries primes agrícoles.

4. Una proposta de solucions per al futur. El nou impost IIVFHF

En els dos primers supòsits de les causes anteriorment assenyalades es fa força difícil actuar, ja que provenen del creixement vegetatiu i del desig de les persones de millorar la seva qualitat de vida.

On sí estem obligats a prendre mesures és per a resoldre el dèficit de producció i on s’han d’incentivar polítiques per incrementar la producció. La teoria econòmica elemental ens ensenya que per abaixar els preus en un mercat competitiu, fins atènyer el preu d’equilibri, o bé s’augmenta l’oferta o bé es disminueix la demanda. I aquell increment solament s’aconsegueix amb sensibilitat i realisme polític i molta capacitat d’autocrítica donat que ja ningú discuteix el dèficit de cereals, per la qual cosa ens hem de posar tots plegats a treballar en la mateixa direcció, lluny de tabús ecologistes, de fonamentalismes de mercat i de prevencions en el sentit de què ens faran falta els recursos.

Aquesta és la direcció que els responsables polítics haurien d’escollir, ja que com el primer és el primer, i el primer és menjar i beure, i per a n’això necessitem cereals i altres productes agraris, i aquests s’obtenen de l’esforç de les empreses agràries, la conseqüència òbvia és que s’ha d’incentivar els empresaris agraris a produir més i millor.

S’han de concentrar idees i polítiques en la consecució de la millora de l’equació rendiment/superfície per a l’obtenció d’un desenvolupament “sostenible”.

La productivitat solament es pot millorar amb noves llavors, amb inversió en regadius i divulgació de les tecnologies, tot això conjuntament amb una política agrària que incentivi un model empresarial agrari eficaç i eficient i que prioritzi la concentració d’empreses davant la concentració de terres. Com queda clar que la solució passa per produir més i millor, hem d’evitar, tant a Europa com a Espanya o Catalunya, desviar l’atenció d’allò que és prioritari (produir) cap a qüestions poc eficaces per a la resolució del problema.

El repte alimentari, el repte mediambiental i el repte energètic. Aquests són els tres reptes al centre dels quals es troba l’agricultura, i que ens donen tres motius per confiar en el futur dels nostres pagesos i ramaders. Així s’expressava el president francès Sarkozy, al setembre del 2007, en el marc de la inauguració d’un certamen agropecuari a Rennes.

Per raons d’independència i seguretat alimentàries, l’abastament dels europeus no pot dependre dels països estrangers, exposats pel demés a crisis sanitàries o a variacions climàtiques o geopolítiques sobre les quals no tenim ni tindrem mai cap control.

Desitgem que els nostres agricultors puguin viure honestament dels preus dels seus productes i no dels subsidis que graciosament se’ls atorguen. Per primera vegada des de fa quaranta anys els preus mundials són superiors als preus europeus de nombrosos productes.

Particularment, no ens agrada el concepte de “desacoblament”, segons el qual pot perfectament succeir que quant menys es produeix més subsidis es reben, perquè un agricultor és un productor que vol cobrar una justa remuneració pel seu treball ben fet, essencial per la supervivència de la població, i no simplement per rebre assistència o subsidi social.

La PAC ha d’establir-se segons el principi incontrovertible de preferència comunitària, que abasti objectius renovats, amb instruments precisos i un pressupost ambiciós que permetin assolir-los. La preferència comunitària no és una paraula ofensiva ni té perquè ser-ho per a ningú i molt menys per als països amb els quals mantenim relacions comercials.

En primer lloc es fa necessari -no com ara mateix- que els nostres agricultors puguin viure de la seva producció i del seu treball, mitjançant una autèntica política comunitària d’estabilització dels mercats.

Avui ens parlen d’augment en el cas de determinats preus d’aliments per al consum, quan fa més de deu anys que els preus a la producció han disminuït. Es podrà acceptar que en quasi 40 anys, amb uns preus agrícoles dividits per dos, els dels nostres aliments solament hagin baixat un 14%? En algun lloc ha de trobar-se la plusvàlua! La resposta és que no es pot acceptar aquesta situació i que l’Estat pot intervenir mitjançant l’aplicació d’algun mecanisme corrector, com ara la implantació d’un nou impost que aquí proposem: l’IIVFHF (“l’Impost sobre l’Increment del Valor de les Fruites i Hortalisses Fresques”).

En efecte, els preus percebuts per l’agricultor es troben, amb molta freqüència, per sota dels costos de producció. Els intermediaris comercials es fan amb la major part del valor afegit dels productes agraris, especialment de les fruites i hortalisses fresques. A aquest respecte, hauria d’estudiar-se (ens atrevim aquí a llençar la proposta) la implantació d’un cert impost sobre el fet imposable de l’increment del valor de les fruites i hortalisses fresques (IIVFHF), de filosofia fiscal similar al conegut impost local de “plus-vàlua” (IIVTNU) o bé als guanys patrimonials de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). El subjecte passiu seria l’últim venedor del producte (botiga de comestibles, supermercat, …) i la base imposable estaria constituïda per la diferència entre el preu de venda al consum i el preu percebut per l’agricultor, corregida amb els coeficients corresponents. Els diners recaptats per l’administració competent haurien de destinar-se, en part, a constituir un fons de compensació al productor per tal d’assegurar-li el cobriment dels costos de producció i un benefici o remuneració raonable. A més, podria aquest impost tenir efectes antiinflacionistes tot tenint bona cura de què el seu import no fos sistemàticament traslladat als dos extrems de la cadena comercial més febles, això és: el productor i el consumidor final.

A continuació es resumeixen les principals consideracions i alternatives sobre les propostes de la Comissió Europea, a les quals ens hem referit abans, per tal d’evitar el desmantellament de la PAC:

– Aconseguir un major compromís polític i financer de la Unió Europea amb la PAC i rebutjar, en conseqüència, les propostes de la Comissió Europea qualificades com a “revisió mèdica”, que suposen en la pràctica un pas més en el progressiu desmantellament de la PAC.

– Els sectors agrícola i ramader han de tenir tractament de sectors estratègics, a l’igual que es fa en l’energia.

– Resulta imprescindible garantir l’estabilitat en la Política Agrària Comú. És impossible afrontar el futur amb un mínim de garanties quan cada tres anys es modifiquen les línies mestres de la PAC.

– Per fer front als nous reptes de la PAC s’hauria de comptar amb més dotació pressupostària.

– No resulta acceptable la tendència de la Comissió a eliminar mecanismes d’intervenció i de gestió, el que comporta una pèrdua directa de garantia i seguretat alimentària.

– La simplificació del règim de Pagament Únic , mitjançant la posada en marxa d’un pagament unitari fix per hectàrea a nivell nacional o regional, no té en compte la diversitat en tipus d’explotació i rendiments per hectàrea característica d’alguns Estats membres, amb la qual cosa contribuiria a crear desigualtats quant els pagament rebuts.

Com a alternativa als plantejaments de la Comissió, es proposa complementàriament emprendre les següents polítiques:

1. Incrementar i reforçar les mesures de gestió de mercat; per a tot això es proposa obrir un procés de debat seriós on s’analitzen les diferents possibilitats.

2. Redefinir els mecanismes actuals d’intervenció, de forma que el preu d’intervenció s’ajusti a les condicions reals, permetent-se així emmagatzemar el producte en els moments de menor tensió als mercats, i utilitzar-lo després quan hi hagi tensió alcista.

3. Mantenir en el sector agrari uns stocks mínims de seguretat, seguint l’exemple del sector dels hidrocarburs on es parla de stocks estratègics, mantenint emmagatzemat el consum d’una sèrie de mesos.

4. Mantenir les ajudes específiques als diferents sectors. Cal aplicar el vell principi de subsidiarietat a cadascun dels Estats per tal que, tenint en compte la seva realitat pròpia que coneix com ningú, estableixi i defineixi els diferents graus de desacoblament de les ajudes i als sectors que afecta.

5. Realitzar una política activa europea que lluiti contra l’increment espectacular dels preus en els mitjans de producció, especialment fertilitzants químics i fitosanitaris (insecticides, acaricides, fungicides, herbicides, nematocides,..) que poden deixar a moltes explotacions fora del mercat.

6. Crear un pressupost addicional: els nous reptes de la PAC (canvi climàtic , gestió de l’aigua, biodiversitat , cultius energètics , …) han de venir acompanyats per nous mecanismes pressupostaris.

7. Modificar l’actual mecanisme de retirada que podria ser substituït per un procediment innovador, l’anomenada “assegurança de costos”, que garanteixi la recuperació dels costos de producció quan els preus percebuts estiguin per sota dels esmentats costos. Aquesta assegurança hauria d’ésser obligatòria per a l’agricultor, contreta a través de les OPA i finançada, en tot o en part, per les pròpies OCM’s.

Les ajudes públiques han de vincular-se al fet de produir, per tal de garantir el manteniment de l’activitat agrària, mentre que el desacoblament que s’està imposant fomenta l’abandonament i la pèrdua d’ajuts específics. Cal rebutjar l’augment de la modulació, l’increment de les quotes làcties, l’homogeneïtzació del pagament únic i, en general, tota una política “neoliberalitzadora radical” que suposa l’eliminació dels mecanismes clàssics de regulació i gestió del mercat. Amb aquestes propostes obsoletes no s’acompliran els objectius que té marcats la PAC, a saber: garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats i procurar la seguretat d’abastament a la població a uns preus raonables.

La Confederació de Cooperatives Agràries d’Espanya (CCAE) estima que l’eliminació dels mecanismes d’intervenció de mercat i una major desregulació accentuaran els problemes de volatilitat dels preus. Això provocarà una major inseguretat de les inversions dels productors i les seves cooperatives, fent inviable el negoci i desincentivant la producció. Des del seu punt de vista, haurien d’establir-se instruments de gestió del mercat que afronten tant la crisi d’escassetat com d’excedents conjunturals i s’hauria de fomentar les agrupacions de productors per reforçar el sector davant la distribució comercial.

Per últim, des del punt de vista de la seva aplicació en el temps, les mesures que proposem són les següents:

1) A curt termini: revisió de l’estat en que es troba la política agrària comú i supervisió del comerç al detall en el marc de la revisió del mercat únic de conformitat amb els principis de competència i del mercat interior.

2) A més llarg termini: posada en marxa d’iniciatives que tendeixin a incrementar el subministrament de productes agrícoles i a garantir la seguretat alimentària, en especial la promoció de criteris sostenibles en relació amb els biocombustibles i el desenvolupament de noves generacions de biocombustibles a Europa i a escala internacional per tal de fer front a la crisi energètica i a la contaminació, així com la consolidació de la investigació i la difusió dels coneixements en el sector agrícola, especialment en els països en vies de desenvolupament.

3) En tot moment: foment d’iniciatives que tendeixin a contribuir a l’esforç global d’abordar els efectes de la pujada de preus sobre les poblacions més pobres, en particular les següents: resposta internacional millor coordinada davant la crisi alimentària, sobretot en el marc de l’ONU i del G-8; resposta més ràpida a necessitats humanitàries immediates; ajut al desenvolupament destinat a projectes a més llarg termini a l’objecte de revitalitzar l’agricultura dels països en via de desenvolupament.

Malgrat tot haurem d’ésser optimistes i pensar que també és possible que, en un futur relativament proper, la globalització de les activitats econòmiques i financeres, i particularment del comerç mundial dels productes agroalimentaris, es fonamentin en bases i controls democràtics i s’inspirin en els principis bàsics de la solidaritat, de la igualtat i de la justícia social, no com ara. Com també resulta possible que del somni interessat i fal·laç de la globalització econòmica, que avui sembla portar a la seva esquena el vent llarg i impetuós de la modernitat, en el futur resti ja molt poc. Sobretot quan els pobles i llurs dirigents s’adonin de cap a on condueix i a quins realment beneficia.

Compartir