Autor: Sergi Fo i Pifarré. Consultor Grup INCLAM
Un dels mecanismes aprovats pel Protocol de Kyoto per a reduir emissions és el comerç de drets d’emissions, que en termes generals es podria simplificar en el fet que les instal·lacions regulades disposen d’una sèrie de drets d’emissió de forma gratuïta.
Introducció al comerç de drets d’emissió
El canvi climàtic i el control de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), és un fenomen cada cop més present en la consciencia europea. La ratificació per part de l’estat Espanyol del protocol de Kyoto l’any 2002, és un clar reflex del recolzament social enfront la lluita vers el canvi climàtic.
Un dels mecanismes aprovats pel Protocol de Kyoto per a reduir emissions és el comerç de drets d’emissions, que en termes generals es podria simplificar en el fet que les instal·lacions regulades disposen d’una sèrie de drets d’emissió de forma gratuïta.
El mecanisme general de comerç de drets d’emissió es pot explicar amb un exemple senzill. Si una instal·lació productora de paper rep una assignació gratuïta de drets d’emissió de 25.000 Tn de CO2 a l’any, i les seves emissions anuals són de 15.000 Tn de CO2, fent el balanç directe disposarà d’un superàvit de 10.000 Tn de CO2. Aquest superàvit el podrà utilitzar per cancel·lar emissions en anys on tingui una major producció, o bé ho podrà vendre a preu de mercat. Per contra, si la mateixa paperera tingués unes emissions anuals de 35.000 Tn de CO2, la situació seria la contraria, es a dir, seria deficitària en 10.000 Tn de CO2, i per tant, per tal de cobrir aquest dèficit hauria de comprar aquests drets en el mercat.
Per al cas de les instal·lacions i sectors regulats (Producció de Metall, Ciment, Paper, Electricitat, ceràmic, vidre, etc.), l’any 2005 va ser l’any de l’anomenat “European Union Emissions Trading Scheme“ (EU ETS), o el que es el mateix, Esquema Europeu de Comerç de Drets d’Emissió.
Marc del sector a Catalunya i Espanya
Segons l’informe anual verificat de les emissions de gasos amb efecte hivernacle referent al període de seguiment i notificació de l’any 2010, emès per la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, a Catalunya hi ha un total de 178 instal·lacions que l’any 2010 van emetre un volum de 16.097.565 tones de CO2. La comparativa entre emissions GEH notificades i els drets assignats (18.968.952 t CO2) pel mateix any 2010, evidencia un balanç positiu (menys emissions que els drets assignats) de quasi 2,9 milions de tones.
A Catalunya, les emissions totals durant l’any 2010 es van reduir un 3% respecte de les emissions de l’any 2009.
Aquest excedent de drets de CO2 i per tant ingressos, haurien de servir per fer les inversions necessàries perquè en el proper període de comerç (2013-2020), més exigent, les empreses estiguin preparades tecnològicament per emetre menys emissions de GEH, tot i incrementar la producció.
A nivell de l’estat Espanyol, el règim de comerç de drets d’emissió afecta a quasi 1.100 instal·lacions, fet que representa un 45% de les emissions totals nacionals de tots els gasos d’efecte hivernacle.
Segons l’informe del balanç global d’emissions, a l’estat Espanyol les emissions totals de tots els sectors subjectes al comerç de drets d’emissions va disminuir un 11,3% en 2010 respecte l’any anterior.
Fases o Etapes del EU ETS
La primera Fase (Fase I) del EU ETS estava compresa entre 2005 i 2007, i es va caracteritzar per ser un període de prova per a les instal·lacions Europees.
La segona Fase (Fase II), comprèn els anys 2008 a l’any 2012. En aquesta segona fase, s’aguditza el factor de la crisi econòmica, doncs la majoria de les empreses han tingut un nivell d’emissions relativament baix degut a la caiguda de les seves produccions. Com a conseqüència, la Fase II està sent un període caracteritzat pels següents punts:
1. Gran quantitat d’instal·lacions amb una situació de superàvit de drets d’emissió de CO2.
2. Com a conseqüència del volum sobrant de drets d’emissió, la Fase II, es troba en nivells de preus relativament baixos, entre 16 – 12 € des de 2008 fins l’estiu de 2011, i nivells inferiors durant els últims mesos amb preus d’entre 8 y 6 €.
La tercera de les Fases (Fase III), s’iniciarà l’any 2013, i es prolongarà fins l’any 2020. En aquesta Fase es produiran rellevants canvis respecte a la Fase II, els principals canvis són:
1. Retall en l’assignació gratuïta de drets d’emissió (menor assignació).
2. Previsió general de dèficit per a moltes instal·lacions regulades.
Com a conseqüència de l’anterior, les previsions de preus apunten a una tercera fase del EU ETS amb preus majors als actuals.
El preu del CO2
Durant els últims anys, s’ha pogut apreciar una certa estabilitat en el preu dels drets d’emissió de CO2. El dret d’emissió genèric (EUA) s’ha mantingut estable en nivells d’entre 16 – 12 €, de tota manera, en els últims mesos s’han arribat a nivells de preus d’inclús 6 €. La explicació per aquest nivell de preus tan baixos, ha estat degut principalment pel superàvit de drets d’emissió que ha inundat el mercat.
A data d’avui, el preu del CO2, es un bon indicador de la situació econòmica, donat que reflexa la necessitat d’emissions de les instal·lacions.
Per una altra banda, es important remarcar que un nivell de preus baixos de CO2, no incentiva necessariament la reducció d’emissions, donat que per a les empreses és més barat gastar diners en comprar drets d’emissió i per tant contaminar, que gastar diners en ser més eficients energèticament per reduir aquestes emissions.
Davant d’aquest escenari, la única possibilitat que té Europa per incentivar la reducció d’emissions, es controlar el volum de drets d’emissió en circulació, de tal manera que si es retiren drets, es veurà reduïda l’oferta dels mateixos en el mercat, i d’aquesta manera el preu dels drets hauria d’anar a l’alça.
Conforme avancen els dies, aquest tipus de mesures guanyen pes, doncs Europa desitja un preu de drets d’emissió alt, amb l’objecte d’incentivar i encaminar les inversions cap a sistemes i tecnologies més eficients i amb menys emissions.
Pla Estratègic de Gestió de CO2
Dins el sistema EU ETS, existeixen dos possibles tipologies d’empreses. Un primer tipus són aquelles empreses que tenen o tindran un dèficit potencial de drets d’emissió. L’altra tipologia d’empreses són les que tenen superàvit.
Las empreses deficitàries hauran de comprar els drets d’emissió que necessitin per poder fer front als seus compromisos. Per tant, hauran d’incloure un cost de producció en el seu compte de resultats, que anteriorment no existia. Per contra, les empreses amb superàvit disposaran de drets d’emissió, i tindran la possibilitat d’obtenir importants beneficis sempre i quan es dugui a terme una optima gestió.
És per aquest motiu que la gestió dels drets d’emissió per part de les empreses serà un valor afegit a tenir en compte. Cada cop més el responsable en temes de medi ambient de l’empresa afectada haurà de tenir més coneixements i formació vers el funcionament i les regles de joc del mercat de comerç de drets d’emissió. La presa de les seves decisions pot marcar el futur de la companyia i per aquest motiu pot tenir una repercussió econòmica important. Ja no serà una tasca exclusiva del responsable o departament de medi ambient, també caldrà comptar amb l’assessorament i coneixement de causa de la direcció financera.
El sector Agroalimentari en la gestió del CO2
El sector Agroalimentari entre d’altres, es caracteritza per tenir grans necessitats de calor en el seu procés productiu. Per a la cobertura d’aquestes necessitats de calor, moltes instal·lacions disposen de tecnologia amb sistemes de cogeneració.
En termes generals, les cogeneracions utilitzen un combustible d’entrada que pot ser fuel, gas o biomassa. Amb aquest combustible, depenent del tipus de tecnologia utilitzada, les plantes de cogeneració produeixen calor i energia elèctrica. La energia elèctrica es venuda o consumida, i el calor, es utilitzat en el procés productiu.
Fins a data d’avui, les instal·lacions que utilitzen tecnologia de cogeneració, reben drets d’emissió tant per la part corresponent al calor, como per la part corresponent a l’electricitat. Ara bé, en la Fase III que s’inicia a partir de l’any 2013, la part corresponent a la producció d’electricitat no rebrà assignació gratuïta de drets d’emissió de CO2. Per tant moltes instal·lacions del sector Agroalimentari, que utilitzen tecnologia de cogeneració, hauran d’afrontar al repte d’una situació de dèficit de drets d’emissió.
Seguint el mateix raonament, les instal·lacions que són deficitàries, hauran de comprar drets d’emissió en el mercat, fet que comportarà un augment dels seus costos de producció, i passar a considerar de manera necessària els drets d’emissió de CO2 com un cost de producció més, tal i com poden ser altres costos com la llum, l’aigua o altres matèries primeres.
A les nostres contrades, es troben diverses empreses del sector Agroalimentari que formen part d’aquest sector regulat i com tota la resta, hauran de fer front a la reducció d’assignacions de la Fase III. Des d’ INCLAM CO2, s’ofereix la possibilitat de desenvolupar un Pla Estratègic de gestió de CO2. Aquest full de ruta en matèria de gestió de bons de CO2 permetrà a les empreses Agroalimentàries del sector, optimitzar la seva gestió en la compra de drets d’emissió de CO2.
