Inici » Àgora » La diversitat de fruiters a Espanya: de la fruita dolça a la fruita seca
General

La diversitat de fruiters a Espanya: de la fruita dolça a la fruita seca

La diversitat de fruiters a Espanya: de la fruita dolça a la fruita seca

Autors: Ignasi Batlle i Ignasi Iglesias

Darrerament la producció fructícola espanyola està experimentant un procés de transformació basat en la millora de la tecnologia de la producció i la introducció de noves varietats millorades genèticament.

INTRODUCCIÓ

L’Espanya peninsular està situada entre els paral·lels 36º i 43º de latitud nord. La seva altitud és molt variable. Per tant, es pot col·legir que el clima a Espanya és molt variat dins de la regió temperada de producció de fruiters (entre 35º i 50º de latitud en tots dos Hemisferis), des de 200 hores fred (tª ≤7ºC) en el sud fins a 1.200 hores fred en el nord.

Aquesta característica permet un ample ventall de producció d’espècies de fruita dolça (grana i pinyol) i de fruita seca. Darrerament la producció fructícola espanyola està experimentant un procés de transformació basat en la millora de la tecnologia de la producció i la introducció de noves varietats millorades genèticament. La baixa latitud espanyola influencia favorablement la producció primerenca respecte al centre i el nord d’Europa, afavorint els pagesos amb millors preus per a préssecs, cireres, peres i pomes primerenques i molt primerenques.

D’altra banda, a Espanya existeix una xarxa nacional de bancs de germoplasma d’espècies fruiteres, finançada per l’INIA, i mantinguda a les regions d’acord amb la importància respectiva dels cultius.

Abans de les dècades dels 1990’s es cultivaren varietats autòctones i varietats foranes lliures. A partir dels anys 90 es varen introduir a gran escala varietats estrangeres per les quals s’ha de pagar “royalties” i actualment s’estan plantant noves varietats obtingudes per programes de millora espanyols i estrangers. Els programes de millora genètica de fruiters i de fruita seca a Espanya, exceptuant l’ametller, van començar durant les últimes dècades, actualment hi ha 43 programes, majoritàriament enfocats en fruiters de pinyol (29) i els restants cap a fruiters de grana, fruita seca i fruiters menors.

El finançament dels programes és de tres tipus: públic, privat o mixt.

La producció de la fruita espanyola va destinada a l’exportació però també al mercat domèstic que amb uns 46 milions d’habitants és prou gran i ben desenvolupat. Durant l’última dècada, el consum de fruita dolça ha minvat entre la població europea però el consum de fruita seca ha pujat. Encara que el consum espanyol per capita anyal de fruita dolça i de fruita seca sobrepassa la mitjana mundial, i donat que Espanya és un gran productor, s’haurien d’estimular consums més elevats com a un component bàsic de la saludable dieta Mediterrània tradicional.

FRUITERS DE PINYOL

  • El presseguer (Prunus persica) és el fruit de pinyol més cultivat a Espanya (76.000 ha). La superfície dedicada a aquest cultiu ha augmentat lleugerament (4 %) al llarg dels últims 15 anys; no obstant, la seva producció s’ha doblat en aquest mateix període, arribant a 1.200.000 t l’any 2008, arran de l’ús de reg per degoteig, sistemes més eficients de formació i la introducció de noves varietats millorades i patrons més adaptats. Espanya se situa en quart lloc del mon després de la Xina, Itàlia i els EUA, produint 25 % de la producció de préssec a la Unió Europea. La producció es concentra principalment a sis regions: Catalunya, Aragó, Múrcia, Andalusia, València i Extremadura. La distribució dels tipus de fruit l’any 2008 era: préssecs de carn dura 36 %, nectarines 35 %, varietats de carn tova 24 % i tipus xatos (paraguayos i nectarines) 5 %. Al llarg dels últims 15 anys la innovació més important ha estat la introducció i el desenvolupament de noves varietats que amb un potencial de color alt i un sabor dolç, tant en nectarines com en préssecs (incloent-hi els tipus xatos). La nectarina ‘Big Top’ és la varietat de referència a Europa per a aquest nou tipus de fruita, que és apreciat per la majoria de consumidors. L’exportació espanyola de préssecs i nectarines l’any 2008 va ser el 47 % de la producció total i els destins principals són: Alemanya, França i Rússia. A Espanya el consum de préssec està al volant de 5 kg per càpita anyal, però amb tendència a la baixa. Des de l’any 2004, l’IRTA conjuntament amb Agro Selection Fruits (ASF) de França desenvolupa un programa de millora genètica de varietats de presseguer amb l’objectiu de millorar la qualitat de la fruita. Aquest programa té el suport econòmic de FruitFutur (IAE formada per 4 grups: ACTEL, Nufri, Poma de Girona i Fruits de Ponent). En relació a porta-empelts, a les dècades dels anys 80 i 90 es va passar dels francs de llavor (GF-305, ‘Montclar’ i altres orígens) a la utilització majoritària de l’híbrid presseguer x ametller INRA GF-677, per la seva tolerància a la clorosis fèrrica, i en els darrers anys ‘Cadaman’ i ‘Garnem’ i algunes seleccions de prunera.
  • A Espanya, la producció de cirera (Prunus avium) (76.000 t) ha pujat més del doble al llarg dels últims 20 anys encara que la superfície cultivada (33.700 ha) només hagi incrementat un 20%. Els darrers anys, la producció de cirera espanyola s’està expandint des de les regions muntanyenques cap a les planúries i les valls i se centra sobretot en varietats foranes primerenques, de mitjana i tardana estació com: ‘Early Bigy’, ‘Primulat’, ‘Burlat’, ‘Newstar’, ‘Sunburst’, ‘Sonata’, ‘Summit’, ‘Sommerset’ i ‘Sweet Heart’ i, en unes poques tardanes locals tipus ‘Picota’, principalment al Valle del Jerte. Varietats de maduració primerenca i que es puguin recol·lectar abans de clivellar-se és un dels objectius i varietats de maduració molt tardana, d’elevat calibre i consistència n’és un altre. Espanya ocupa la tercera posició productora a Europa i s’està tornant un gran exportador de cirera fresca (38% de la producció total). El consum domèstic per càpita i any està augmentant i assolí 1,5 kg per capita l’any 2008. La producció de cirera dolça es centra a les regions d’Extremadura, Aragó, Catalunya, València, Andalusia i Castella-Lleó. Hi ha molt d’interès en varietats noves amb fruita grossa i carn consistent, amb una època de collita llarga, auto-fèrtils i baixa sensibilitat a clivellar-se. Com a porta-empelt, l’utilitzat majoritàriament és el Prunus mahaleb INRA SL-64. La producció espanyola de guinda (Prunus cerasus) és baixa i va destinada cap a la indústria conservera i de l’envasat. 
      
  • La producció d’albercoc (Prunus armeniaca) a Espanya (19.000 ha) ha disminuït durant els últims 15 anys arran de la incidència i l’expansió de la “sharka” (plum pox virus, PPV) en les dues principals regions productores: Múrcia i València. Les varietats principals cultivades són encara les locals: ‘Canino’, ‘Búlida’, ‘Moniqui’ i ‘Paviot’. Es planten noves varietats de calibre gran, elevada consistència, color ataronjat i galta vermella per la insolació ‘Tomcot’, ‘Perlecot’ o ‘Pincot’, entre d’altres. Les expectatives de producció aniran en augment ja que s’han comercialitzat recentment noves varietats espanyoles obtingudes al CEBAS-CSIC i l’IVIA, resistents a PPV. D’altres aspectes, objectiu de millora, són: auto-compatibilitat, poca necessitat d’hores fred i qualitat del fruit (gust, consistència), aptitud a les manipulacions i aspecte (coloració de les galtes, mida). Com a portaempelts se n’utilitzen diferents, principalment francs d’albercoquer, del tipus Mirobolà (P. cerasifera) i Marianna (GF 8/1 i 26-24).
  • La producció de pruna a Espanya (20.500 ha), principalment prunera japonesa (Prunus salicina) (17.900 ha) però també prunes europees (Prunus domestica), es concentra principalment a Extremadura, Múrcia, Andalusia, Aragó i València. Les principals varietats japoneses plantades són: ‘Red Beaut’, ‘Black Diamond’, ‘Black Gold’, ‘Golden Japan’, ‘Santa Rosa’, ‘Larry Ann’ i ‘Angeleno’. Espanya és un important exportador de prunes japoneses a diferents països europeus. Quant a prunes europees, les plantacions s’estableixen encara amb varietats tradicionals com són els de tipus ‘Claudia’. En aquest cas s’utilitzen diferents porta-empelts del gènere Prunus: espècies P. domestica, P. insititia i P. cerasifera.

    FRUITERS DE GRANA

  • La zona de cultiu per a la poma (Malus domestica) (taula i sidra) a Espanya és de 38.000 ha (33.200 ha de pomes de taula) i es classifica en segon lloc després del presseguer. La producció anual és de prop de 600.000 t. i el consum per capita i any és d’11 kg. A Europa, la producció espanyola està en cinquena posició, darrera Polònia, Itàlia, França i Alemanya.  

    Hi ha 4 grups de varietats que dominen la producció actual: ‘Golden Delicious’ és encara la varietat principal (52%), ‘Gala’ (23%), ‘Red Delicious’ (11%) i ‘Reinetas’ (3%). A més, Fuji’ (5%) ‘Granny Smith’ (1%) i d’altres (5%) es produeixen comercialment.     
     
      
    Actualment, a Espanya, com també a gran part d’Europa, la producció de varietats tipus bicolors de millor color que les originàries de cada grup (‘Gala’ i ‘Fuji’) va a l’alça, mentre que d’altres varietats, com ‘Golden Delicious’ i principalment ‘Red Delicious’ van gradualment minvant. No obstant, la majoria de les noves varietats procedeixen de països de climes més temperats que Espanya i moltes no s’adapten bé a les regions productores del sud d’Europa, el que s’evidencia per la falta de color i consistència de la polpa i la seva sensibilitat a cremades solars en la pell dels fruits. La variabilitat genètica que s’ha trobat en el germoplasma de la pomera ha permès seleccionar tipus adaptats a diferents ambients i els programes de millora segueixen amb noves varietats per poder estendre el cultiu de la poma, tant en zones més fredes com més càlides.               

    Al llarg de les dues últimes dècades, els agricultors s’han dedicat a la introducció de tipus molts colorejats de les principals varietats (‘Gala’, ‘Elstar’, ‘Jonagold’, ‘Fuji’, etc.) i aquesta ha estat la forma més eficient per obtenir una bona coloració en zones càlides. Algunes noves varietats com ‘Pink Lady’, ‘Kanzi’, ‘Modí’ o Arianne’ es planten com a Europa sota la fórmula “club”.   

    A Espanya, la zona de cultiu de poma principal es troba al llarg de la Vall del riu Ebre, que és càlid a l’estiu però suficientment fresc a l’hivern per satisfer els requeriments de fred de la pomera. Una de les limitacions climàtiques principals per al desenvolupament òptim del color del fruit comparat amb zones fredes i/o zones muntanyenques son les temperatures massa elevades (tan les màximes com les mínimes) que provoquen un estrés de la planta durant el període de màximes temperatures i un increment de la taxa respiratòria durant la nit, ambdós factors afecten negativament la disponibilitat de carbohidrats i conseqüentment la biosíntesis d’antocians i per tant el desenvolupament de la coloració del fruit en varietats vermelles. A Espanya hi ha dos programes de millora genètica, un per a varietats de poma de taula (conjunt IRTA-Plant & Food Research, PFR, de Nova Zelanda) enfocat cap a qualitat de fruit i un altre a Asturies per a pomes destinades a la sidra que siguin resistents al motejat (Venturia inaequalis) (SERIDA). El programa català té també el suport econòmic de FruitFutur. Respecte a porta-empelts l’utilitzat majoritàriament és el EM-9 (seleccionat a East Mallling, Anglaterra a finals del segle XIX) i les seves seleccions lliures de virus coneguts.  
       

  • El cultiu de la pera (Pyrus communis) a Espanya (28.000 ha) ocupa la quarta posició després del préssec, la poma i la cirera i es troba a gran escala a la Vall de l’Ebre. La producció mitjana anyal està al voltant de 500.000 t i el consum per capita anyal és de 7 kg. A Europa, la producció Espanyola és la segona, darrera Itàlia. Hi ha quatre varietats europees antigues que dominen la producció actual: ‘Conference’ (35%), ‘Blanquilla’ (28%), ‘Llimonera’ (9%) i ‘Ercolini’ (8%) i els agricultors demanen noves varietats adients per a les condicions de cultiu càlides per poder ampliar l’estret ventall de varietats disponibles actualment. ‘Carmen’ i ‘Angelys’ són les úniques dues noves varietats que s’estan plantant últimament, la primera sota la fórmula de “club”. A Espanya, la importància de la pera va baixant gradualment. Només la varietat ‘Conference’ està incrementant encara, mentre d’altres com ‘Blanquilla’ (syn. ‘Agua de Aranjuez’) està clarament minvant o fins i tot encara més en el cas de la ‘Llimonera’ (syn. ‘Jules Guyot’). ‘Doyenné du Comice’ té una producció estable. El gèrere Pyrus és genèticament divers i és adaptable a un ampli ventall d’ambients. IRTA-PFR desenvolupa un programa de millora genètica enfocat cap a qualitat del fruit. Aquest programa gaudeix també del suport econòmic de FruitFutur. També hi ha en marxa un programa de millora de peus de perera enfocat cap al baix vigor, tolerància a sòls calcaris i una bona compatibilitat varietat-peu portat a terme conjuntament per l’IRTA i l’Istitut National de la Recherche Agronomique (INRA) de França. Pel que fa a porta-empelts, si bé fa unes dècades els francs de perera varen ser els més plantats, actualment els diferents tipus de codonyers (Provence, Angers, etc.) són els més utilitzats en totes les zones productores, tot i la major sensibilitat a la clorosis fèrrica i a la manca de compatibilitat amb moltes varietats.

    FRUITA SECA        

  • La producció d’ametlla (Prunus dulcis) a Espanya (540.000 ha) es centra en zones Mediterrànies de secà principalment (95%): zones d’Andalusia, València, Aragó, Múrcia, Illes Balears, Catalunya i Castella-La Manxa. La producció espanyola d’ametlla és 10-15% del total mundial. Les varietats produïdes són de closca dura i tenen percentages de gra del 25 al 35%. Les dues varietats principals cultivades són de floració precoç: ‘Marcona’ i ‘Desmai Llargueta’. Al llarg dels últims 30 anys, s’han plantat algunes varietats franceses de floració tardana com ‘Ferragnès’ i un nombre de varietats espanyoles obtingudes a partir de tres programes de millora públics; principalment ‘Guara’ (CITA d’Aragó) però també ‘Masbovera’, ‘Glorieta’, ‘Francolí’ (IRTA), ‘Antoñeta’ i ‘Marta’ (CEBAS-CSIC de Múrcia) han estat plantades. Actualment, apart de disposar d’una millor tecnologia de cultiu i reg, hi ha una tendència cap a l’ús de noves varietats auto-compatibles. Els agricultors estan plantant molt les noves varietats autocompatibles de l’IRTA comercialitzades, principalment ‘Vairo’ i ‘Marinada’. Peus de llavor d’ametller han estat utilitzats durant segles però actualment s’estan plantant híbrids de presseguer x ametller resistents a sòls calcaris, sobretot INRA GF-677 i ‘Garnem’ de les sèries G x N de CITA que són resistents als nemàtodes.             
  • La producció d’avellana (Corylus avellana) a Espanya (19.000 ha) es concentra sobretot a la província de Tarragona i és destinada a la indústria. A nivell mundial, Espanya és el quart productor després de Turquia, Itàlia i els EUA. La producció espanyola està basada en varietats locals tradicionals com ‘Negret’ (80% de la superfície), ‘Gironell’, ‘Pautet’, etc. Més recentment, s’han introduït varietats italianes com ‘Tonda Giffoni’. Actualment, el Clon ‘Negret’ N-9 seleccionat per l’IRTA es planta majoritàriament, utilitzant ‘Tonda Giffoni’ o ‘Pautet’ com a pol·linitzadors. Alguns peus híbrids de Corylus no rebrotants de la Universitat d’Oregon es comencen a utilitzar com a peus tot i la manca de tradició d’empeltar l’avellaner.  
  • La producció de noguer (Juglands regia) a Espanya (6.000 ha) s’estén per zones àmplies i es considera com un cultiu alternatiu sota condicions de reg i la disponibilitat de sòls profunds. Espanya és un importador considerable de nous i la producció del país és encara insuficient per a satisfer el mercat interior. Les zones de producció més importants són: València, Andalusia, Castella-La Manxa i Catalunya. Es van dissenyar noves plantacions amb ‘Hartley’ i ‘Serr’ en zones càlides i ‘Franquette’ en llocs amb risc de gelades tardanes a la primavera. Avui dia, ‘Chandler’ i ‘Lara’ es planten més en zones càlides i també ‘Fernor’ en zones frescals. J. regia és el peu més utilitzat per prevenir la malaltia del “black line” causat pel virus CLR quan s’utilitza J. nigra.  
  • La producció de pistatxo (Pistacia vera) a Espanya va augmentant els darrers anys des del reinici del seu cultiu als 1980’s. Espanya és un gran importador de pistatxo ja que la producció domèstica és encara baixa. Actualment s’han plantat unes 5.000 ha, sobretot a Castella-La Manxa, Andalusia, Extremadura i Catalunya. La major part de les plantacions espanyoles són joves i el disseny i la tecnologia de la plantació ha seguit en gran part el model de les plantacions californianes però tot sovint sense reg. La varietat femella més important és ‘Kerman’ i la mascle ‘Peters’ (12% pol·linitzadors) i s’utilitzen com a peus P. atlantica i P terebinthus.  
  • La producció de pi pinyoner (Pinus pinea) se centra en paratges naturals o boscos. El pinyol és molt apreciat i és l’interès comercial principal. Espanya i Portugal són els principals productors mundials, assumint cadascú el 35% del total mundial. A Espanya, la superfície de pi pinyoner és de 450.000 ha, 75% de la zona productora mundial, de la qual 175.000 ha són forests naturals. Les zones productores més importants se situen a Andalusia, Castella-Lleó, Catalunya, Castella-La Manxa, Madrid i Extremadura. No hi ha varietats conegudes però es va establir un banc de germoplasma clonal i el seu manteniment va a càrrec de l’INIA a Madrid. La selecció clonal d’arbres productius que aporten fruits d’alta qualitat s’ha portat a terme en zones ecològiques diferents a Espanya i Portugal. S’han fet plantacions comercials últimament seguint models de fructicultura. Clons seleccionats s’han empeltat sobre arbres de llavor del pi blanc (P. halepensis) com a peu, ja que és més tolerant a sòls calcaris que P. pinea.

    FRUITS MENORS

La zona del llevant espanyol comprèn territoris amb característiques climàtiques i de sòl especials (bàsicament clima molt suau, baixa pluviometria i sòls calcaris) que fa que siguin adequats per al desenvolupament del cultiu de fruits menors com: caquier, nesprer, magraner, figuera i garrofer. Aquestes espècies són una alternativa als cultius fruiters majors. Espanya és el principal productor Europeu d’aquestes cinc espècies.      
 

  • El cas més destacable és el del caquier (Diospirus kaki). La selecció de la varietat d’alta qualitat ‘Rojo Brillante’ a partir del germoplasma nadiu, juntament amb l’aplicació de la tècnica per eliminar astringència sense perdre la consistència del fruit, va permetre l’expansió del seu cultiu els anys 1990s a València. La producció de caqui va augmentar més de 300 cops al llarg dels últims 15 anys. L’any 2008, 62 % d’aquesta producció es va exportar. D. lotus és el portaempelt més utilitzat.
  • Respecte al nesprer (Eribotrya japonica), Espanya és el segon productor mundial (2.800 ha) després de la Xina. La producció es concentra a Alacant i es basa en la varietat ‘Algerie’ que supera les varietats locals. El banc espanyol de germoplasma de nesprer, amb 126 adquisicions, és la reserva genètica més important de l’espècie fora d’Àsia i és el material base de l’únic programa de millora europeu a l’IVIA de València. El portaempelt més utilitzat és el franc.
  • La producció de magraner (Punica granatum) a Espanya (2.300 ha) se centra sobre una sola varietat ‘Mollar d’Elx’ i es cultiva sobretot a Alacant. La magrana té una gran reputació als mercats europeus arran del seu alt contingut en fibra i activitat antioxidant. Més del 50% de la producció espanyola s’exporta. El peu més utilitzat és magraner amarg o bord propagat per estaquetes.
  • La producció de figues (Ficus carica) a Espanya (12.000 ha) es dóna sobretot a Extremadura, Andalusia i les Illes Balears. Es conrea principalment en secà i utilitzant varietats locals com ‘Calabacita’ i ‘Coll de Dama Blanc’. La major part de la producció es destina a la dessecació però també hi ha un cert consum en fresc. A causa de la seva elevada capacitat d’arrelament la figuera es propaga tradicionalment per estaca.
  • Finalment, la producció de garrofer (Ceratonia siliqua) a Espanya (38.000 ha), que és el major productor mundial, es fa en zones litorals mediterrànies càlides de secà i a base a varietats locals com: ‘Banya de Cabra’, ‘Duraió’, ‘Negreta’, ‘Matalafera’, ‘Rojal’ i ‘Ramillete’. Cal plantar hermafrodites o mascles en un a proporció d’1:8 arbres femenins. A Europa, la part més valorada de la garrofa són les llavors (garrofí) per a l’extracció de la goma que s’utilitza com a espessant i estabilitzant en la indústria alimentària (additiu E-410). El peu utilitzat és garrofer provinent de llavor (franc).

———————————————————————————–

Caption PICTURES for CHRONICA HORT.


Picture 1.- Apple ‘Gala’ group is the second in importante in the European Union. In the picture ‘Brookfield Gala’ a high coloured strain.


Picture 2.- ‘Pink Lady’ is the first apple cultivar introduced and developed in the European Union as a “club” formula. It needs a long growing season and it is well adapted to southern European countries.

Picture 3.- Peach production in Spain is becoming more important in recent years due to its good adaption to dry and hot areas.


Picture 4.- Production of peach clingstone cultivars for fresh consumption is decreasing in Spain while high colour nectarine cultivars production is increasing and also in Italy and France. ‘Big Top’ is the most popular and appreciated sweet taste cultivar.

  Picture 5.- Flat peaches are becoming very popular and gaining consumers’ acceptance in recent years because their particular shape (easy eating) and sweet taste.

  Picture 6.- ‘Cristalina’, a medium harvest cultivar is one of the new cultivars from Summerland (Canada) planted in Spain.

  Picture 7.- “Spanish bush” is a training system developed in Spanish in the last 20 years for sweet cherry production which allows labours from ground level.

Compartir