Inici » Àgora » El Col.legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya en el debat de l’aigua.
General

El Col.legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya en el debat de l’aigua.

El Col.legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya en el debat de l’aigua.

El Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, entén que l’agricultura, i en general el sector primari a Catalunya, és un sector estratègic, tot i la pèrdua de pes econòmic en els últims decennis, per a la producció d’aliments per a la població. La formulació d’un país equilibrat, capaç d’oferir aliments en quantitat i qualitat, respon als principis més elementals de sostenibilitat, i els regadius en són una peça clau, malgrat la disponibilitat limitada dels recursos hídrics.
Dit això, que és elemental, es podria entrar en els aspectes relacionats, i entre altres de la competència per l’ús de l’aigua.

L’aposta ha de ser incorporar al regadiu les millores estructurals i de gestió necessàries per a una millor aplicació de l’aigua, adaptant el reg a la seva disponibilitat. En aquest sentit, l’enginyeria agronòmica desenvolupa tècniques per a millorar l’eficiència dels sistemes de reg, i també estratègies de gestió que permeten amb menor dotació de reg certa estabilitat de produccions, i en molts casos, amb un increment de qualitat.

El debat de l’aigua, malgrat la pluja i les decisions d’urgència, sembla no tenir un final massa profitós. En un debat seré, semblaria que unes pluges, fins i tot generoses, no haurien de posar en crisi mesures que han comportat un desgast tant important pel conjunt del país, i a les que se’ls hi albira funcionalitat amb certa recurrència.

Durant aquest debat, i amb formulacions poc rigoroses, massa sovint el sector agrícola s’ha mostrat com a centre de la problemàtica del dèficit actual. En aquest context, el Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya intervé aportant el coneixement des de la disciplina que li és pròpia, i per tant des de l’agricultura.

La desconnexió del món urbà i del món rural, malgrat els missatges recurrents vers una societat ecològica i sostenible, és cada cop més gran. En conseqüència, preguntes com la necessitat del reg, que fa uns decennis tindrien respostes coherents immediates per part de la majoria de la societat, avui, i en general, incloent els fòrums més erudits, i amb una major capacitat d’influència i de generar opinió, resulten confoses. En aquests moments de debat social, pot semblar fins i tot agosarat respondre d’una forma directa l’evidència de què es rega perquè no plou prou, i és en els moments de sequera quan fa més falta regar.

La voluntat, o no, de garantir la seguretat alimentària de Catalunya, i que transcendeix el moment concret, exigeix una planificació del territori que asseguri, o no, el seu potencial agrícola. Aquesta voluntat ha de ser fruit d’una decisió, sent el debat sobre la competència dels recursos (sòl, l’aigua, l’energia, …), una conseqüència del model de país escollit. Aquesta formulació, de caràcter estructural, avui es troba a faltar en el debat concret de l’aigua.

El Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, entén que l’agricultura, i en general el sector primari a Catalunya, és un sector estratègic, tot i la pèrdua de pes econòmic en els últims decennis, per a la producció d’aliments per a la població. La formulació d’un país equilibrat, capaç d’oferir aliments en quantitat i qualitat, respon als principis més elementals de sostenibilitat, i els regadius en són una peça clau, malgrat la disponibilitat limitada dels recursos hídrics.
Dit això, que és elemental, es podria entrar en els aspectes relacionats, i entre altres de la competència per l’ús de l’aigua.

Actualment l’agricultura representa el 70 % del consum dels recursos hídrics a Catalunya, concretament al voltant de 2100 Hm3 /any, front als 580 del consum domèstic. Aquest consum es concentra en el primer cas a la conca de l’Ebre, mentre que el domèstic es localitza en les conques internes, i principalment en la franja costanera, i amb centre a l’àmbit metropolità de Barcelona.

Certament, en molts casos l’eficiència del reg és limitada
. Els regadius tradicionals, mantenen sistemes de reg poc eficients que bloquegen temporalment l’aigua incorporant l’excés, fonamentalment al sòl. Aquest bloqueig entra en competència amb altres usos en els moments de dèficit, si bé també permet la recàrrega d’aqüífers, el manteniment de zones humides lligades al regadiu, i en general de sistemes naturals en molts casos de gran interès. També permet segrest de CO2 , en els propis conreus i alhora en un diferencial dels continguts de matèria orgànica en el sòl, gens menyspreable.

Els sistemes de reg actualment majoritaris, i especialment les infraestructures de transport, també presenten certes mancances, quant a la capacitat de gestió. Els regadius tradicionals tenen molt poca elasticitat, que es manifesta en la falta de capacitat per adaptar-se a la variabilitat de disponibilitat d’aigua. En situacions de sequera poden haver zones regant sense limitacions importants, mentre d’altres no tenen aigua.

L’aposta ha de ser incorporar al regadiu les millores estructurals i de gestió necessàries per a una millor aplicació de l’aigua, adaptant el reg a la seva disponibilitat. En aquest sentit, l’enginyeria agronòmica desenvolupa tècniques per a millorar l’eficiència dels sistemes de reg, i també estratègies de gestió que permeten amb menor dotació de reg certa estabilitat de produccions, i en molts casos, amb un increment de qualitat. Tota aquesta tecnologia, tant d’infraestructura com d’operació, té per objecte la gestió del dèficit, mantenint una agricultura competitiva malgrat episodis recurrents de competència per l’aigua. Aquesta tecnologia avui és una realitat, i la seva aplicació implica d’una forma immediata un gran estalvi.

En situacions de sequera, la deslocalització de l’ús agrícola de l’aigua, i per tant de la capacitat d’estalvi, en relació als grans centres de consum domèstic, fan que el problema es centri en gran part en els mecanismes de transferència. Aquests avui són inexistents o insuficients, i per tant no és correcte formular en termes de confrontació la ineficiència dels usos agrícoles amb el dèficit de l’àmbit domèstic metropolità.

El dèficit metropolità, que alguns han estimat entre 100 i 150 Hm3/any no ha estat, ni és un problema pel balanç global de l’agricultura. Per tant doncs, hi ha un horitzó que s’hauria de llegir més en termes de possibilitat, que de confrontació, una gran oportunitat d’estalvi, on l’agricultura n’és la peça clau. El futur és un intercanvi que permeti un salt tecnològic en l’agricultura, i que doni estabilitat i seguretat als usos domèstics, a través també de l’estabilitat i seguretat del propi sector agrari, resultant en un país més equilibrat i millor.

Compartir